No en vaig aconseguir parlar amb elles fins l’últim dia del viatge. Era al tren de tornada a Nova Delhi per agafar l’avió i en despertar-me em vaig adonar que un grup de dones (tres generacions d’una mateixa família) seien a la meva vora mirant-me encuriosides. De seguida van començar a parlar amb mi en un molt bon anglès i a metrallar-me amb un grapat de preguntes sobre la meva (la nostra) vida quotidiana. A poc a poc vaig aconseguir que aquella entrevista passés a ser una conversa. I es que parlar de segons quines coses amb les dones del Rajastan no m’havia semblat gens factible durant el viatge així que no pensava desaprofitar aquella oportunitat!
En vam parlar i sí, la majoria d’elles, dones cultes, de la capital i de classe mitjana també s’havien fet algun tractament per emblanquir-se la pell. -És normal, aquí ho fem totes, volem tenir la pell com tu, em van dir -Però si jo tinc la pell massa blanca, em cremo amb el sol! A més, és impossible, no veieu que tenim la pell molt diferent? a mi em sembla que la vostra pell té un to preciós! -Ja, però tu ets molt bonica, fa estona que et mirem. Ets com les noies dels anuncis.
“Ets com les noies dels anuncis”. Aquesta frase em va fer un sacseig als òrgans del que encara no m’he recuperat. Jo els havia vist, aquells anuncis, eren arreu: “skin bleaching”, acompanyat de la foto d’una rossa d’ulls blaus. També es veuen molts anuncis amb dones índies però amb la pell blanca per art de màgia. Les fotos en són dos exemples però n’hi ha centenars.
L’any 2008, alguns mitjans occidentals van aixecar una polèmica arran de la moda d’emblanquir-se la pell que considerava aquesta tendència una nova manifestació de racisme blanc: “allò blanc és bo i allò negre és dolent”. Si bé és cert que segur que el racisme participa d’aquest joc, a mi em sembla que és més una qüestió de sexisme: els cànons de bellesa i com el pes d’aquests recau majoritàriament sobre les dones. Igual que aquestes “lleis de la bellesa” dicten que les dones índies han de tenir la pell blanca (i fins i tot ser rosses amb ulls blaus), cosa que no aconseguiran mai; aquí, a occident, ho fan en la direcció contrària: en aquest cas el joc consisteix en tenir la pell bronzejada tot l’any amb l’ajuda de cremes o rajos UVA. No es tracta tant de blancs i negres, ni grocs ni verds; es tracta dels cànons de bellesa disparats pels canons del patriarcat, que apunten a la dona i la sotmeten al domini de l’amo més perillós: ella mateixa.
- I un vídeo per escandalitzar-se:
“Ponds White Beauty” és una marca de cosmètics que va llançar aquesta seqüència d’anuncis a la Índia. Els actors que hi apareixen són molt populars i el missatge és clar: la dona més blanca és la més bonica i la dona més bonica aconsegueix l’home. Es dóna per fet que aconseguir l’home vol dir guanyar.
